AJUTS GIRONA KREAS 2 0 2 2 / Ajuntament de Girona

FORT ROIG / Beques KREAS de recerca i creació artística

FORT ROIG (Fort Rouge com els francesos anomenaven al Castell de Montjuïc) és l’última part del projecte d’investigació sobre les antigues defenses de la ciutat de Girona. La primera va ser gràcies a la beca Ajut Kreas del 2020 desenvolupat a la zona de Les Pedreres. En aquest cas, la proposta de recerca i creació artística es realitza sobre els vestigis històrics i arquitectònics del Fort de Montjuïc.

Si pensem en una fortalesa, l’associem a l’idea d’immobilitat. Però si despleguem la mirada cap enrere, podrem imaginar els diferents fets temporals que s’hi han anat superposant al llarg dels anys. A través del moviment d’acostar-se i allunyar-se en el paisatge i en el temps, la fortalesa s’aixecarà de la seva actual letargia.

 

ANIMACIÓ

 

A partir de la idea o millor dit, amb la intenció de donar moviment a l’estructura del Castell de Montjuïc, no sols com a animació (animar – donar vida), sinó també amb el sentit de tornar a recordar. De recuperar la seva memòria al llarg de la història i la seva relació amb la ciutat de Girona.
Una recerca que gira en torn a la fortalesa i a la precarietat, tornant a donar veu a la immigració que van ocupar els seus murs, les guerres que els van travessar, ressituant les seves fronteres com constel·lacions que pampalluguen lleugerament visibles unides a la primer ciutat fortificada. La geometria com un mecanisme de defensa i atac, un engranatge d’estratègia i utopia.

La investigació del projecte Fort Roig es defineix en 9 conceptes portats a espais de joc on es dona forma a noves mirades. En aquest cas, l’animació és utilitzada com una seqüència d’imatges que donen moviment a conceptes més abstractes. O mirades més poètiques a una situació històrica i cultural de la ciutat de Girona. La superposició de textos de diferents àmbits, l’un al costat de l’altre, és un punt de trobada però també d’opinions contraries. Mirades divergents que interroguen la memòria d’un lloc emmarcat en un particular paisatge.

A. Mapes / B. Constel·lació / C. Geometria / D. Orientació / E. Desplaçament / F. Mètode / G. Mecanisme / H. Punts i línia / I. Fronteres

 

 

IMATGE-TÀCTIL

 

 

 

1. Espitllera del mur sud de la caponera / 4 papers tamany DIN A1 / 118×164(h) cm
2. Porta cega del mur sud de la caponera / 4 papers tamany DIN A1 / 118×164(h) cm
3. Doble espitllera del mur est de la caponera / 4 papers tamany DIN A1 / 118×164(h) cm

¿Imatges-contactes? Un lleuger tremolor de darrere cap endavant. Un titubeig dialèctic de la mà que intenta veure i de l’ull que intenta tocar. Fasmas – G. Didi-Huberman

 

 

 

FORATS

Robar és obrir a l’altre. Treure la cadena del portal. És fer un forat en la muralla. Enmig de la nit, enmig del silenci, ve a treure-li a l’altre el seu altre. Creua el prohibit del cos de l’altre per a trobar l’objecte que va perdre.

Un autèntic lladre és el que entra sol, amb el cor palpitant, tots els sentits alerta, el cos en tensió, els ulls impacients, a la meitat de la nit, a la casa on ningú el coneix. Pascal Quignard – L’home de tres lletres

 

ANIMACIÓ / detallat

A. Mapes

Els antics mapes són els primers registres gràfics de l’existència del fort. Com tota representació gràfica, és la intencionalitat del dibuix que canvia, exagera, deforma o completa allò desconegut d’una realitat canviant, convertint-la en una escenografia o ficció estratègica del paisatge. L’orientació dels mapes, la dimensió o la forma del fort, fins i tot el propi nom que el determina és algo que muta, que es transforma: San Juan Cerralvo, Castell de Sant Narcís, Fort de Montjuïc, Fort Rouge.

B. Constel·lació

Les tres línies de defenses que protegeixen la ciutat són fronteres invisibles que uneixen en una línia estratègica els punts que separen les construccions de baluards, fortaleses, torres, reductes i instal·lacions, entre cossos de guàrdia, trinxeres i camins coberts. Aquestes línies són com constel·lacions que pampalluguen lleugerament visible des d’una ciutat ferma.

C. Geometria

Les ciutats medievals existents fins al segle XV, havien estat creades sense un pla previ, de manera irregular i caòtica. Durant l’època del Renaixement del segle XVI, a Itàlia, es va configurar un model de ciutat adaptat als nous conceptes sobre la societat i l’individu. Donant inici a l’edat moderna, es van desenvolupar una sèrie de dissenys de ciutats ideals utilitzant la geometria com a base en la seva configuració.
Aquestes noves propostes van coincidir amb la urgent necessitat de modificar les muralles, que havien quedat obsoletes per l’avenç de les tècniques bèl·liques.

D. Orientació

La forma del fort segueix l’estructura del sistema de fortificació baluardat. La creació posterior de les llunetes o revellins a Est i a Nord van donar-se per reforçar les orientacions més exposades a l’atac exterior. D’aquesta manera, les mitges llunes són com les agulles del rellotge, o com l’agulla d’una brúixola que es mou buscant l’orientació en la geografia.

L’estructura i la implantació de la fortalesa al terreny també té una relació geogràfica amb l’edificació de les quatre torres defensives: Sant Lluís (nord), Sant Daniel (est), Sant Narcís (nord-est), Sant Joan (sud-oest).
La fortalesa de Montjuïc tenia la funció de centre defensiu i queda reflectit per la seva forma d’estrella de quatre puntes amb dues més afegides, situades a les zones més vulnerables.

E. Desplaçament

L’animació de la planta arquitectònica del fort buscant el seu desplaçament, girant sobre la seva pròpia forma geomètrica, dona com resultat un moviment maldestre, grotesc i descompensat. Un Frankenstein que es balanceja i que rudimentàriament alça els braços cap al cel. La referència del curt de “el modern Prometeu” remet a la creació d’un ésser viu a partir de la unió de diferents peces d’elements inanimats. Però també es refereix a l’animació, la re-animació d’un cos, a el poder de donar vida o millor dit, de tornar a la vida. Una cosa inanimada es transforma a quelcom amb ànima. Una recuperació a partir de l’acció de desplaçar i d’originar una nova configuració. Sense oblidar que es tracta d’una construcció monstruosa que desplaça els límits ètics establerts.
L’analogia suggerida ens permet observar a la fortalesa com un element inanimat i oblidada la seva importància en la història de la ciutat.

F. Mètode

Les ciutats medievals s’adapten a les noves estratègies defensives amb la col·locació de baluards a una separació planificada entre ells, la construcció de línies defensives concèntriques i la disposició de cortines, fossats d’aigua, estacades, passatges subterranis, i elements complementaris. Però cap fortalesa podia aconseguir una defensa il·limitada. Era un mitjà que, en el pitjor dels casos, permetia retardar la rendició. (1)

Si es considerava el desenvolupament de les fortificacions des de Floriani, Da Capri i Sanmicheli fins a Montalenbert i Vauban, passant per Rusenstein, Burgsdeorff, Coehoorn i Klengel, cridava l’atenció la tossuderia amb què generacions seguides de mestres de l’arquitectura militar, s’havien aferrat a la idea, que avui se’ns revela fonamentalment errònia, que elaborant un tracé ideal amb baluards arrodonits esmussats i revellins molt avançats, que permetés cobrir amb els canons de la fortalesa tota la zona de desplegament situada davant de les muralles, es podia garantir a una ciutat la millor de les proteccions possibles. (2)

(1) Racionalitat i irregularitat – La ciutat fortificada de Girona dels segles XVII-XVIII. Ramon Ripoll Masferrer
(2) W. G. Sebald – Austerlitz

G. Mecanisme

Aquesta infraestructura militar tenia la missió de defensar la ciutat, però qualsevol construcció de defensa conté la funció intrínseca d’atac. I així successivament: La millora de les màquines d’atac obliga a la millora de les màquines de defensa. (1)
El mecanisme del fort segueix la forma estructural del sistema de fortificació baluardat. Totes les diferents parts que el conformen són únicament elements funcionals: baluards, casernes, llunetes o revellins, magatzems, fossats, cortines i caponera. Elements que conformen un mecanisme bèl·lic.

…a mesura que els plans de construcció es complicaven, augmentava el temps necessari per dur-los a terme i, en conseqüència, també la probabilitat que un cop enllestides les obres, o abans i tot, les fortaleses fossin superades pels avanços en artilleria i estratègia, que responien a la convicció cada cop més estesa que tot es decidia en el moviment i no pas en la immobilitat. (2)

(1) Racionalitat i irregularitat – La ciutat fortificada de Girona dels segles XVII-XVIII. Ramon Ripoll Masferrer
(2) W. G. Sebald – Austerlitz

H. Punts i línia

L’any 1957, la zona del Castell s’omple de barraques adossades als murs i muralles, on resideix població immigrada provinent d’altres indrets de l’Estat. L’ocupació va arribar gairebé a les 3.000 persones.

A partir d’un croquis del 1956 que registra la situació de barraques, coves i horts dins del Castell de Montjuïc, es fa una animació recreant el creixement de les barraques i les famílies que les van habitar fins al 1971.

Seguint la mirada al llarg d’un mur de la fortalesa, una línia vermella es mou horitzontalment resseguint l’antic registre encara visible de l’impremta de les barraques. Aquesta acció senzilla fa visible el que la quotidianitat o l’oblit han fet desaparèixer d’aquest entorn.

I. Fronteres

Aquest moviment de la planta arquitectònica del fort fa referència a la interpretació de les fronteres visibles i invisibles, una reflexió sobre el límit físic que ocupa la construcció. Aquest espai no pot ser entès per complet sense la vinculació de les línies de defensa que conformaven històricament la resta d’edificacions: baluards, fortaleses, torres, reductes i instal·lacions. Aquestes, juntament amb el fort, eren les fronteres esteses de la ciutat, vinculades i comunicades en un sistema complex. Des duna mirada actual sense aquest vincle i només amb alguns vestigis amagats en l’entorn del paisatge, les fronteres es difuminen deixant cossos aïllats girant perduts sobre si mateixos.

D’aquesta manera, la planta de la fortalesa es mou al voltant d’un espai emmarcat en un territori sense marges. Uns marges que no es manifesten utilitzant o fent visibles qualsevol element de referència: ratlles, punts, nivells, cotes, termes o fites. Confins que només es fan tangibles a través del moviment i no en l’estaticitat. Creant un espai amb llindars imaginaris, en forma de quadrat, sense límits fronterers materialitzats en la realitat.